Michel Ralle i la Espanya politica i social: una discussió raonable

Cette intervention a été faite le 16 mai dernier, à l’invitation de différents groupes de recherche de l’Université Autonome de Barcelone et grâce à l’initiative prise par le professeur Pere Gabriel Sirvent:

Grup de recerca del Projecte d’investigació ESNACAT (« Espanya i nació a Catalunya ») de la UAB (HAR2015-67173P, MINECO/FEDER)
Grup de Recerca d’Història Social i Obrera(GRHISO)
Grup de Recerca República i Democràcia (GERD)

«…no pot estudiar-se sense passió tot allò que es refereix “a tots els homes del món, quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i es milloren ells mateixos” -com escrivia Gramsci al seu fill Delio en una de les darreres cartes escrites abans de morir-, però realitzat amb tot el rigor possible.»

Josep Fontana,

Raonaments i desqualificacions, 

Ara, 19 de juny de 2014.

Michel Ralle

Començaré per unes notes personals. Vaig conèixer a Michel Ralle als primers noranta. Ensenyant d’Institut amb 20 anys de carrera, estava buscant la oportunitat de tornar a la recerca universitària desprès de vint anys d’allunyament mes o menys voluntari. De l’Alma Mater m’havia allunyat per considerar-la com un lloc d’intrigues mes que de solidaritat intel·lectual. Només sabia que volia treballar sobre el segon franquisme i més particularment, en el tema de la producció del discurs jurídic del règim franquista. El motiu era personal, una cosa com buscar a donar-l’hi mes substancia al que jo havia conegut com a fill d’exiliat dins de la pròpia cultura familiar, la que vivia i que coneixia només per les estades regulars que feim a casa dels avis, a la caseta familiar del passatge de León, cantonada Rosselló-Cartagena quan el meu pare va aconseguir que l’hi donessin el seu passaport al any 56.

  1. Miche Ralle, l’investigador

Per poder conèixer els criteris nous de la recerca que rondava en torn a la historia política d’Espanya, com molts, vaig anar seguint el seminari de Bernard Vincent que llavors es donava al Collegi d’Espanya de Paris. Naturalment, la figura mes destacada de l’hispanisme d’aquells anys era  en Carlos Serrano. La seva figura corresponia, fa o no fa, a les meves preocupacions, car, com la presenta Jean François Botrel, el actual mes avançat memorialista del hispanisme francès, en Carlos Serrano era “un intellectuel engagé, un homme de convictions, …, et un homme de réflexion.».

L’únic que no m’acabava de convèncer era que en aquells anys, Carlos Serrano estava eixamplant els seus espais de recerque fins àmbits que no m’interessaven tant com a fons d’estudi, historia gràfica, historia cultural. Però un dia vaig tenir la sort d’assistir a una conferencia de Michel Ralle en el seminari de Bernard Vincent. Aquest home modest, amb facultats oratòries no molt excepcionals, desprovist de la capacitat de seducció que tenia en Carlos Serrano,  donava una conferencia sobre un tema d’aquells que son transversals: l’ús de la bandera roja en els actes public dels sindicats i corporacions als anys del naixement del socialisme espanyol.

Vaig pensar que aquest home podria ser el que m’acompanyés fin on volia anar. Quan el vaig conèixer, deixava la Universitat de Franche-Comté per ocupar una plaça de catedràtic a la Sorbona.

L’hi vaig demanar una cita, ens vam veure, xerrant del tema que m’interessava i vaig adonar-me compte de que, més que un director de recerques possible, era un home que disposava d’una molt gran cultura històrica i política i de coneixements que entroncaven amb els meus espais d’interès i que d’ell en podria aprendre molt no únicament en qüestions de mètode sinó també en qüestions de fons i, més difícil de valorar, aprendre una forma d’humanisme exigent, el que venia d’una cultura pròpia, la de la historia critica francesa, en que, en els anys seixanta el marxisme havia influenciat a molts investigadors. I resulta que va ser un excel·lent director. Tot el que jo escrivia ho llegia, criticant a vegades les meves afirmacions o aproximacions, la falta de distancia amb el tema que tractava, el meu estil i la meva poca preocupació per la ortografia, es a dir tots els defectes d’un neo-investigador prolífic. Em va integrar al seu seminari que prosperà fins a la seva jubilació. Aquest seminari es on, amb forta presencia, es trobaven i debatien vàries generacions d’investigadors, francesos però també molts col·legues espanyols o americans.

Michel Ralle ha publicat pocs llibres en solitari, mes aviat veia com essència de la recerca les col·laboracions, per això en la bibliografia que publica el centre d’estudis de la Sorbona, finalment no n’hi ha cap, però se’n compten mes de vint en que col·laborà o que naixeren de la seva iniciativa. Als últims anys m’explicava que en tenia un per fer, no sé si era el compendi de tot el seu treball sobre el socialisme espanyol, de la seva fundació fins avui, incloent la ruptura que constituí la escissió derivada de la creació de la tercera internacional.

Vull insistir en el fet que la seva concepció del estudi d’un fenomen històric s’articulava en torn de dos conceptes bàsics:

El primer es el de continuïtat.

Podem afirmar que va explorar tots els aspectes declinats de la formació del moviment obrer, de les seves estructuracions tant del punt de vista de la història i de la sociologia de les organitzacions com de les seves compenetracions o relacions en aspectes mes individuals, memòries, arxius personals i sociabilitat en sentit ample. A la introducció d’un article que va publicar a l’any 1981, quan era resident a la Casa Velázquez, Les socialistes madrilènes au quotidien ,deixava aparèixer el que era la seva preocupació:

… combien décisif serait pour l’historien de savoir comment dans la fâbrica, le taller, la obra se vivaient les revendications, la grève, la révolte ou la discipline d’une association ou d’un parti. Combien plus déterminante encore serait la connaissance de la vie quotidienne sur le lieu de travail, des diversions, des « circuits » culturels populaires etc…1

La realitat es que no es tractava per Michel Ralle de donar lliçons, perquè el seu pensament sobre el moviment obrer d’aquell temps i en aquest cas de la agrupació de Madrid del PSOE dels principis s’havia construït amb gran paciència sobre la base d’un anàlisis d’arxius, quasi 3000 fitxes, que l’hi donaven la oportunitat de desenvolupar, sempre amb certa “retenue”, una visió mes concreta possible del que podia ser un partit obrer sense cap filtro que fos la premsa, el discurs o la ficció, tot això reivindicant l’usatge de les eines pròpies a la sociologia:

…l’approche sociologique d’une des organisations décisives du parti socialiste ouvrier ne constitue pas l’explication en dernière instance de ses choix politiques. Elle livre cependant plus qu’une simple illustration sur les avatars de sa vie concrète, puisqu’ évoquer la nature de l’implantation du parti c’est toucher aux conditions d’élaboration de sa théorie.

També entrava en aspectes teòrics com la recepció del marxisme o el fenomen europeu de bolxevisació als anys vint i trenta i el seu lligam amb el socialisme espanyol2. Igualment podia interessar-se a moments diferents que el voltant dels segles XIX i XX, com quan analitza el concepte de HNP3 o de les problemàtiques lligades a la qüestió de la transició a la democràcia i al socialisme dins de la estratègia dels comunistes durant el franquisme. També va escriure sobre la percepció de les vagues del 1962 a França4.

El que més em semblava positiu i estimulant era el fet que no es tractava de separar l’estudi del antifranquisme de l’estudi del franquisme, del socialisme, de l’anarquisme i del comunisme, dels nous moviments socials, o de fer que la guerra civil fos com l’únic àmbit d’estudi d’interès per qui s’adonava a la historia de la Espanya contemporània. Llavors existia la possibilitat de sortir dels criteris empàtics que sempre havien rodejat el estudi francés de la qüestió política a Espanya reduint-la a la guerra civil vista pràcticament com fet autònom. Per sortir-ne, van ajudar molt primer els historiadors tan espanyols com francesos que havien estudiat els temps anteriors, segle XVIII i XIX. D’aquests últims, podem senyalar la figura mes coneguda, la d’en Joseph Pérez, que havia sigut el seu director de tesis en la Universitat de Bordeaux, tesis que tractava del naixement del socialisme espanyol.

El segon era el de la interdisciplinarietat.

Tampoc Michel Ralle es limitava al estudi dels fets cronològics, l’encadenament fatal dels adveniments. Estava interessat per les aproximacions sociològiques i culturals. Per poder fer-lo s’havia d’avançar amb molta diplomàcia perquè en el hispanisme clàssic, als primers seixanta, l’estudi de la literatura, i sobretot de la literatura del segle d’or, era dominador, deixant al estudi filològic i cultural el estatut de disciplines subalternes. Tampoc eren vist amb simpatia els estudis contemporanis per la seva implicació en temes polítics i socials. Aquest fenomen noi era específicament propi dels estudis hispànics, ho era dels estudis històrics o de ciències socials a França. Per tant, uns mestres d’aquell temps van intentar desmuntar aquesta doble barrera disciplinaria.

Albert Dérozier, catedràtic a la Universitat de Besançon que havia sigut el seu col·lega, fou un dels iniciadors d’aquest moviment. Un dels primers, va utilitzar les eines de la pròpia literatura, proponent la problematització de la relació entre literatura i història. Al mateix moment, a la Universitat de Montpellier, el jove titular Edmond Cros feia el mateix, desenvolupant dintre dels estudis hispànics, el concepte de sociocritica, de perfil clarament marxista i influenciat per la lectura de Georg Lukacs y Lucien Goldmann5.

Las actes del Sext congres d’hispanistes que precisament s’havia fet a Besançon al mes de març 1970. Fou una de les primeres intervencions de Michel dins el cercle de l’hispanisme universitari local amb un article que s’acordava al esperit del temps, L’utopie et l’action dans la Première Internationale en Espagne. 6. Llavors era un jove titular, tenia 28 anys. En les seves participacions posteriors, en les actes del cercle d’investigadors que animava Dérozier i que reunia a investigadors de generacions diferents, Michel Ralle s’allunyà del necessari lligam entre literatura i coneixement històric. En els títols de les intervencions publicades en 1971 i 1973, La bourgeoisie dans l’idéologie de la Première Internationale en Espagne i Affrontements de clase et création littéraire plantejava bastant be la nova problemàtica de l’hispanisme francès: la relació entre cultura, i, sobretot literatura, i historia. No deixara de mantindre en les seves publicacions aquesta relació però, passant el temps, el seu caràcter serà de manera mes dominant preocupat per temes mes directes d’història social o política.

En un article publicat al any 1985, Jean François Botrel es refereix a les publicacions del centre hispanista de Besançon, insistint en el que era el inici de una relació forta amb l’historia de part d’universitaris que no eren historiadors “de llei”, i que s’havien orientat en l’estudi de la premsa, que Botrel classifica dins de l’estudi de la cultura popular en sentit molt ampli7.

Amb molta prudència, Botrel parla del sorgiment d’una visió d’Espanya “depuis l’histoire”, i no d’una visió pròpiament històrica. També avança el concepte d’història concebuda com una “globalitat”. Finalment, la multiplicació de col·laboracions amb historiadors, i particularment, beneficiant dels canvis polítics que s’operaren a Espanya, les col·laboracions amb universitaris espanyols acceleraren el procés.

El mètode de treball històric especific fou introduït per algunes figures d’historiadors, amb una cultura impregnada de marxisme, Pierre Vilar, Manuel Tuñón de Lara, Noël Salomon, i una generació mes jove, la de Jacques Maurice i, com ho he senyalat, la deJoseph Perez.

La aportació dels historiadors al hispanisme fou sovint menyspreada, si deixem de costat a la d’en Pierre Chaunu o Fernand Braudel, però, com ho nota Bernard Vincent:

Il est vrai que tout au long de la période du franquisme, il a été difficile de travailler sur une bonne partie du XXe siècle mais le contraste entre Ancien Régime et époque contemporaine s’est longtemps maintenu. Depuis une dizaine d’années se sont développées des recherches portant sur le monde espagnol contemporain »

També nota que els primers setanta foren decisius.8

La acceptació fou difícil. En un acte d’homenatge a Jacques Maurice celebrat a la Universitat de nanterre en el 2014, Joseph Perez recordava que, als anys 50, l’hispanista que, com Jacques Maurice o ell mateix, decidia treballar en un tema de tesis que suposava recorre a fons considerades com no literàries sofria desil·lusions. Deia que llavors era considerat com un hispanista pels historiadors i com un historiador pels hispanistes, i que, finalment “uns i altres inclinaven a considerar-lo com a un aficionat.”9

“Amateurs” per molts, o en to depreciador, com a hispanólegs per d’altres als anys 20 del segle passat (Miguel de Unamuno o Jean Jacques Bertrand10).

I no era únicament es tractava de ressentit personal, també tota aquesta sorna era la senyal d’un conflicte permanent dintre de la universitat francesa entre estudis retòrics i estudis humanístics, entre la ciència de la representació i la ciència de la acció.

Han cambiat les coses avui?

Cambiar, francament, no ho sé…S’ha progressat amb la admissió d’una gran varietat de projectes de tesis transversals, que s’interessaven a qüestions allunyades del classicisme admès per la docència i manejaven eines provinent tan de la sociologia, del dret o de la filosofia, com a partir de les tendències recents, de la sociologia de les representacions, de les arts pictòriques, de la foto, del cine, capficant-se al estudi de temes com les qüestions de genero, de feminisme, etc. Però al mateix temps, els nous enfocaments van considerar els estudis històrics o sociològics com passats de moda perquè s’esforçaven de desenvolupar un esperit racional, i, per tant, la moda consistia a passar-se a enfocaments menys racionals i mes sensibles, tornant a l’ambigüitat de criteris que el escriptor Anatole France exposava: « L’histoire n’est pas une science, c’est un art, on n’y réussit que par l’imagination. » afirmant al mateix temps que « L’art n’a pas la vérité pour objet. Il faut demander la vérité aux sciences, parce qu’elle est leur objet. »11

Però els fets no indiquen una progressió regular, també s’han notat moments com els del entorn de la petita agrupació de civilitzacionistes de la Sorbona visqueren de manera dolorosa. Els cambis que s’operaren aquests últims anys semblaven aparèixer en el títol de l’ultim llibre col·lectiu que va codirigir Michel Ralle. Aquest títol puntua a la seva manera les seves inquietuds e intuïcions, Les grands récits. Miroirs brisés?

Ell mateix sentí el moviment de reacció hostil als civilitzacionistes quan a la Sorbona en el moment on la seva plaça no fou atribuïda a Aaron Cohen sinó, en un segon temps, a un «especialista de la imatge », mes lligat com ho hem dit a “enfocaments de moda” segons la formula de Francisco Rico evocada per Joseph Perez 12, o a una visió o interpretació literària de l’imatge fixa o mòbil. Tot el que va anar fent mal be d’aquesta manera quinze anys de treball fructífer.

Per tant, Michel Ralle no es va desanimar, i conservava la mateixa capacitat d’entusiasme i la mateixa energia. Las ultimes aportacions escrites las va publicar a la nostra revista, eren ressenyes molt treballades, molt ben escrites. Darrera del seu to posat i tranquil, es sentia l’immens interès per el que es podia publicar a Espanya. En un article publicat en el any 2016, La modernisation de Madrid (1860-1930). La part de l’histoire des habitants, sobre la obra publicada baix la direcció d’en Enrique Otero Carvajal, amb un títol de conjunt, « Historia de Madrid en la edad contemporánea ». Conclou aquesta llarga i metòdica ressenya desvelant, no sense humorisme, el que era el que havia sigut el seu interès permanent:

On a mentionné ces quelques questions parce qu’elles montrent la portée d’un projet dont la première qualité est de ne pas avoir contourné les obligations fondamentales de la recherche universitaire et, parmi elles, une rigueur méthodologique qui a imposé à ses auteurs tant d’heures de recherche patiente et curieuse dans l’espace glacé des archives. Cette entreprise originale confirme que reconstruire l’histoire d’une société urbaine est autre chose que faire d’une ville un actant dont la personnalité persisterait au-delà des avatars de l’histoire.

Metodi, rigor, disciplina quasi monacal, curiositat, paciència… i hores passades no en “las aigües gelades del calcul egoista”, sinó en els espais incomodes dels arxius d’Espanya.

D’altra banda, com ho nota Michel Ralle en la ultima ressenya que ens va enviar, la voluntat de l’investigador no era de “dire le vrai” sinó de «rendre compte de la réalité sociale », missió difícil, que necessita dedicació quasi total, humilitat i el sentiment permanent de que es cosa que mai s’acaba..

I no podem pensar això sense comprendre el que, Joseph Perez afirmava, a total contra-corrent de la nostra època, en el homenatge a Jacques Maurice:

 Núñez, Vilar, Salomon et Tuñón ont compris le marxisme : comme une méthode qui permet de mieux aborder les problèmes que posait l’évolution de l’Espagne. C’est ce que Pierre Vilar expose dans son livre « Or et monnaie dans l’histoire » ou encore dans « Une histoire en construction » : le matérialisme historique consiste à découvrir, sous ce que disent les gens et sous ce qu’ils pensent d’eux-mêmes, ce qu’ils sont en analysant ce qu’ils font.

Michel Ralle era fill d’aquesta escola, d’aquesta certesa de que l’estudi del que fa la gent permet posar en plena llum el que es. Del estudi de les existències el historiador deu buscar “le dieu caché” dels pobles, la seva mateixa essència. I tot queda obert, no definitiu, Michel ens deia: encara queden moltes investigacions per davant. Lo inacabat del treball de l’historiador es la seva mística, només fer un tros de camí, un tros curt però ben caminat, per que d’altres, mes joves, dintre d’altres circumstancies, puguin anar en davant i avançar un xic mes. Molts poden pensar que aquesta dedicació, tal com la estic definint, era quasi monacal. I ho era, però mes aviat com un jansenisme laïcista moral radical i no com una creença beata en el absolutisme històric.

  1. Hispanisme? Rara avis

Els primers setanta son els anys en que el hispanisme francès, fill de una visió d’Espanya pròpia a la corrent romàntica, la de “la leyenda negra”, que es suposava interessada de manera quasi exclusiva a temes i fons literaris i culturals (teatre clàssic, pintura, novel·la, poesia, etc), va transformar i ampliar els seus espais de recerca admetent la possibilitat d’usar de noves eines, per exemple las eines de la historia, de la economia o de la sociologia. Els representants de la corrent interessada per temes de societat no ho podien fer dins del hispanisme sense referencia mes o menys forta al patrimoni literari d’Espanya, i encara, deixant de costat el que fos el patrimoni escrit en català, basc o gallec. Els hispanistes eren llavors els fills directes de Prosper Mérimée o de la revista creada en 1899 Le Bulletin Hispanique que fou i que es encara la bíblia del hispanisme clàssic.

El canvi va fer-se a poc a poc, primer va aparèixer en els estudis clàssics, com ho mostra l’exemple de Jacques Soubeyroux, el que fou el meu professor d’espanyol de secundaria als anys 65-66. Va defensar la seva tesis en el any 76: Paupérisme et rapports sociaux à Madrid au XVIIIe siècle. Estaba en la pròpia línia que Albert Dérozier o Joseph Perez, amb cert interès en que els investigadors s’adonessin també al estudi de la Espanya contemporània. Dient això, vull indicar de pas que també s’afirmà la mateixa evolució als estudis americans.

Sense entrar de debò en qüestions disciplinaries, aquesta evolució fou bastant difícil, com ho nota Botrel:

De l’hispanisme français dans ses rapports avec l’Espagne contemporaine, on peut dire qu’il a désormais surmonté ses réticences “historiques” et qu’il se caractérise par l’intervention croissante de nombreuses disciplines non strictement “littéraires” dans une tentative originale, propre à une communauté scientifique ouverte, d’aborder la réalité espagnole contemporaine dans sa globalité, grâce à une coopération de plus en plus étroite avec les chercheurs d’Espagne et de l’hispanisme international. 13

Des del fi del segle XIX, les generacions successives d‟hispanistes que han alimentat la universitat francesa dels seus coneixements han trobat aquesta via prou estranya quan se l’examina amb certa distancia, de dedicar el seu treball i la seva investigació a una llengua, a un país, a una cultura i a les seves àrees d‟influència. Ser hispanista és cosa complexa i molt difícilment comprensible.

Primer perquè sembla derivada d’una visió centrista del mon, França situant-se al centre d’un mon cultural i ideològic exemplar que seria la mida de tot. Partint de la nostra historia, de la possible idiosincràsia nacional, estimem els altres com conjunts diferencials, deixant moltes vegades de costat el fet transcultural o contemplant-lo com manifestant-se a sentit únic, amb un concepte general que posa França com bressol de la civilització, dels drets humans i de les llibertats fonamentals.

La nostra formació ens fa lingüistes com ens fa historiadors, economistes, sociòlegs o especialistes de literatura o de teatre. La tria d’un espai d’investigacions a l’interior d’aquest espai general es debut a la pura casualitat o a les circumstàncies, aquestes ultimes sovint lligades a l’influència d’alguns mestres que condueixen a cadascú cap a una especialització en literatura o cap a una especialització en civilització o en lingüística. Aquest conjunt forma llavors una comunitat molt diversa de la qual els enllaços son l’idioma, la seva àrea d’ús i una mena d’afinitat amb les tècniques de transmissió intercultural, de traducció i d’interpretació, que posen el que les firma en una posició de “passeur”.

Vivim a un món científic particular que manlleva a les altres disciplines les seves tècniques, els seus mètodes i fins i tot els seus espais d’investigació. Per reprendre la paraula de l’abat Sieyès, enfront de les altres disciplines universitàries, som una mena de terç-estat de les ciències acadèmiques; nosaltres no som res als seus ulls, mentre que hauríem desitjat ser-ho tot. Però es deu a cadascú un tractament equitatiu, aquesta ambició de ser el tot i mai la part anima igualment als filòsofs, als sociòlegs, als matemàtics, els astrònoms, els físics o els historiadors… De manera general, la « disciplinarització » és a primera vista un afer de rànquing pràctic, de nomenclatura o de ordenació epistemològica del saber però les fronteres entre disciplines són sempre extremadament poroses. Es podria dir que, al domini del saber, tots manlleven a tots, però que cadascú es pretén d’essència singular.

A aquest fet d’estructura s‟afegeix el fet de les generacions. La primera va ser aquella dels postromàntics, nascuda de « l’extraordinària favor del qual gaudeix el viatge a Espanya a partir dels anys 1820 » com ho assenyalen Lucile i Bartolomé Bennassar. Aquest entusiasme va haver com conseqüència la multiplicació dels « viatges pintorescs » i relats de la mateixa aigua però també d’imponents labors d’història espanyola. Aquesta tradició es va perpetuar molt de temps encara durant el segle XX, sota una forma barrejant relació de viatge i assaig etnogràfic. Una literatura estranya, abundant, feta sovint de tòpics, que s’apagarà amb el fi del franquisme, quan Espanya deixarà de ser un objecte de curiositat, un objecte exòtic, en el sentit etimològic de la paraula. Un objecte de curiositat que podia fins i tot exaltar l’esperit de certs espanyols.

Als últims anys del segle XIX s’ha format l’hispanisme universitari, a la iniciativa d’una nova generació que va intentar introduir cert rigor dins dels estudis hispànics. Una figura central destaca, la de Alfred Morel-Fatio, que era arxivista, que fou el primer en aplica l’estudi d’aquells fons històrics dins de la coneguda École des Chartes. El primer viatge d’estudi de Morel Fatio el féu a Barcelona al any 1878, i publicà al any 1888 els seus Estudis sobre Espanya en que la part literària es troba equilibrada per la part d’estudis històrics que mostrava la seva inapetència per la visió romàntica d’Espanya.

Morel-Fatio nunca participó del enfoque de la crítica romántica del Quijote. Fue un positivista ortodoxo, que no compartía los postulados románticos.14

Durant la Segona República i la guerra civil i, sobre tot, després de l’arribada al poder dels franquistes, per motius de proximitat geogràfica i històrica i també debut a la atmosfera dels temps de la Alliberació de França al 1945, el hispanisme passara a una tonalitat mes apassionada i compromesa, davant la injustícia del manteniment del dictador i de l’oblit en que les potencies alliberadores van deixar Espanya. Joseph Perez, Noël Salomon, Pierre Vilar pertanyien a aquesta generació.

Llavors es quan es va manifestar gran interès per els fets de la guerra civil. Als primers seixanta, la publicació de dos llibres sobre la guerra civil, el de Hugh Thomas i el de Emile Témime i Pierre Brouet, animaren a molts joves estudiants a que s’interessessin al fet històric i a les seves conseqüències. A la Universitat de la Sorbona, a Toulouse, a Montpellier, Burdeos y Aix-en-Provence que eren llavors els grans focus universitaris de l’hispanisme, l’estudi de la literatura contemporània i de la historia recent començaren a ocupar un lloc no preeminent, però si substancial. Algunes ensenyances que rebíem portaven aquesta nova marca, en el meu cas, era el fet de joves docents, Jean Tena, Edmond Cros i, per el que toca als estudis americans, de Jean Franco.

En aquelles mateixos primers seixanta, l’ampliació de l’accés a la Universitat de les generacions nascudes a la postguerra tindrà una aportació especifica doble: entrara en els estudis amb arrels endinsades a la cultura popular i una sensibilitat diferent, especifica, la de molts fills d’exiliats polítics. La filiació ideològica de els que pertanyen a aquesta generació es fonamental. Que fossin fills d’anarquistes, de comunistes, de socialistes, republicans en sentit genèric, o de molts que havien abandonat la militància política o inclòs havien deixat de costat el propi sentiment d’exili, s’entroncaven amb les velles controvèrsies dels seus mestres en temes contemporanis. Al mateix temps, els fills dels peus negres de Marroc i d’Algèria, que pertanyessin a famílies sefardites o d’origen espanyol també accediren a la universitat i a les recerques hispanista. Traïen les seves pròpies àrees d’interès, com ho faran als anys setanta els exiliats o fills d’exiliats xilens, argentins o uruguaians.

Que serà del hispanisme als anys venidors? Les evolucions mostren que la capacitat multidisciplinària de les noves generacions, com les aportacions diferents d’investigadors vinguts d’altres cultures i d’altres espais, incloent als investigadors titulars de la universitat francesa que passaren per les universitats espanyoles permetran que benefici de renovacions permanents i plantejaments nous. Però ja es l’assumpte de les noves generacions, no tant el nostre. El moment actual es el de l’estudi de la fabrica de comunitats amb interessos divergents (surgeix el concepte de arxipèleg), de el que es diuen minories oprimides i ja no es el de l’estudi dels conflictes de classe. Aquesta moda ens condueix a molts d’entre nosaltres a passar-nos als cultural studies o a mantindre una posició d’observació prudent. .Les qüestions de genero, d’identitat, d’ego-documents, condueixen a una aproximació no holística del mon, sinó a una aproximació que fa passar els límits dels conflictes per altres criteris que els criteris de classe, que, de manera exactament simètrica, deixa de costat el tema econòmic i social per dedicar-se únicament a la persona, com si s’hagués perdut la capacitat del pensament històric a conduir a una visió holística del mon humà.

Michel Ralle ha intentat acordar dins d’un espai problemàtic obert aquestes dues tendències mecanicistes, la de una percepció segons la qual de la infraestructura manen les superestructures, o l’altra que pretén el contrari. L’ultima publicació que Michel Ralle havia publicat en el 2011 es mostra d’aquesta preocupació, buscar cert equilibri entre els fets i les percepcions que canvien al fil del temps.

Per concloure, en poques paraules, Michel Ralle era un home bo i faix meu l’homenatge que l’hi va fer Pau Luca Sánchez a Francisco Fernández Buey :

Un home bo és un home honest, generós, al·lèrgic al cinisme i disposat a comprometre’s amb causes nobles, encara sabent per endavant que probablement estan perdudes. Quan li passa alguna cosa dolenta a un home bo, sentim una barreja de tristesa i admiració, encara que no llàstima.15

En sentit molt personal, em faltaran aquests moments en que ens trobàvem per dinar en alguna tasca o restaurant de Paris i parlàvem de tot, dels fills, de projectes, de viatges. Quan vam publicar Manuelle Péloille i Cyril Trépier el nostre petit llibre sobre Catalunya, teníem que concretar una trobada d’aquestes per parlar-ne. No ho hem fet, el seu punt de vista em falta, perquè sempre venia revestit amb prudència, perícia i bonhomia, las qualitats que eren les seves, las d’un home bo.

1Ralle Michel. Les socialistes madrilènes au quotidien I (des origines de l’Agrupación à 1910). In: Mélanges de la Casa de Velázquez, tome 17, 1981. pp. 321-345.

2« Premières lectures espagnoles de la Révolution d’octobre », dans Cahiers d’Histoire, Paris, n°68,1997, p.25-37.

3« La HNP: une part de mythe dans la politique communiste ? », (Actes du colloque Imaginaires et symboliques dans l’Espagne du franquisme, dir. C. Serrano), Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne, Bordeaux, Maison des pays ibériques, n°24, décembre 1996, p.82-96.

4¿« Una nueva imagen de España? Las huelgas del 62 ante las miradas de la opinión francesa y del exilio », dans R. Vega García, (coord.), Las huelgas del 1962 en España y su repercusión internacional, Oviedo, eds. Trea, 2002, p.379-394.

5Pierre Popovic, « La sociocritique. Définition, histoire, concepts, voies d’avenir », Pratiques, 151-152 | 2011, 7-38.

6L’utopie et l’action dans la Première Internationale en Espagne. Actes du VIe congrès national des hispanistes de l’enseignement supérieur, Annales littéraires de l’Université de Besançon, Paris, Les Belles Lettres, 1971, p. 83-107.

7Jean-François Botrel, L’Espagne contemporaine et l’hispanisme français : tendances actuelles, en Matériaux pour l’histoire de notre temps  Année 1985  3-4  pp. 16-18

8Bernard Vincent, « L‟hispanisme français etl‟histoire moderne et contemporaine », Zurita, n° 71, p.219-236.

9L’hispaniste qui, comme Maurice ou moi-même, décide de déposer un sujet de thèse qui ne suppose pas le recours à des sources considérées comme littéraires s’expose à des déboires : il passe pour un hispaniste aux yeux des historiens et pour un historien auprès des hispanistes ; les uns et les autres ont tendance à le considérer comme un amateur. »

Joseph Pérez, « La formation intellectuelle de Jacques Maurice », Cahiers de civilisation espagnole contemporaine [En ligne], 2 | 2015,

10Bertrand J.-J.-A. Figures d’hispanologues.. In: Bulletin Hispanique, tome 24, n°4, 1922. pp. 343-360;

11Le jardin d’Epicure, 1894.

12“La formation intellectuelle de Jacques Maurice”,…

13Jean-François Botrel, L’Espagne contemporaine…, p. 18

14Ricardo García Cárcel, « De Alfred Morel-Fatio a Pierre Vilar », Mélanges de la Casa de Velázquez, 37-2 | 2007,

15Un home bo, , El Pais, 21 de agost 2017.

Publicités

L’art moderne du discours : segmenter

Segmenter: dire à chacun ce qu’il attend que vous lui disiez… pour faire ensuite comme bon vous semble. Mais ici le discours est reflet commun de la pensée et de l’action. Il dit ce qu’il fait et fait ce qu’il dit (voir notre billet antérieur). Comme si entre progressisme et nationalisme (l’antagonisme « moderne » selon le chef de l’Etat), la différence n’était qu’une affaire de ton.

Le discours comme l’histoire ne se segmentent pas sinon pour dissimuler le mensonge. Et avec ou sans papiers, les étrangers ont été présents dans les heures difficiles:

Resultado de imagen de affiche rouge

El embozo de la corrupción se llama retórica

On peut être surpris par le ton pessimiste et même fataliste du Président en exercice de la direction provisoire du PSOE, Javier Fernández. Depuis sa nomination il distille un discours de défaite ou de résignation. Cette ligne de discours est volontaire, elle vise à couper l’herbe sous les pieds des plus déterminés des socialistes à un vote contre l’investiture de la droite. C’est une variante du dogme TINA, appliqué non pas aux orientations économiques ou sociales, mais au jeu institutionnel (si on peut prétendre aujourd’hui qu’il s’agit d’un jeu). Par exemple, cette phrase sibylline que le journal El Pais met en une aujourd’hui : « La política exige convivir con la decepción ». Il s’agit peut-être d’une nouvelle inflexion du concept de « convivance », ou de « commun », dont le fondement serait, plus que le renoncement encore, la perte de toute illusion.

On comprend bien le dilemme, voter contre ou s’abstenir ouvrir à ouvrir à nouveau le débat à l’intérieur du parti, débat qui avait déjà été tranché en faveur d’un vote non. Et surtout on comprend le dilemme personnel d’un Président de région (Les Asturies) qui avait gagné son mandat en 2012 avec un nombre de sièges insuffisant (17/45), grâce à l’appui d’Izquierda Unida et des dissidents socialistes d’UPD. Autrement dit une parfaite coalition de gauche. Or l’essentiel de son discours consiste à disqualifier toute possibilité d’alliance avec Unidios Podemos. Ils sont populistes, des pharisiens, des Savonarole de poche, etc.

Prudemment, il dit que sa fonction est d’organiser un débat au sein du Comité Fédéral et non pas d’organiser une abstention favorable à la droite au sein du parlement. On sent comme une certaine amertume chez ce cadre socialiste , celle d’avoir accepté d’être à la manouevre dans cette opération peu reluisante et risuqée alors que ses partisans les plus déterminés restent bien à l’abri (Susana Díaz, Felipe González et les autres). Il doit craindre de payer localement son choix.

Comme pour sa plus grande affliction, s’est ouvert il y a quelques jours le plus grand procès pour corruption que l’Espagne ait connu, le procès dit du « caso Gürtel ». Ce procès montre à quel point la corruption à des fins de financement politique avait dérivé vers un enrichissement personnel de certains intermédiaires agissant pour le compte du PP. Ce procès risque d’invalider toute alliance possible entre le PP et Ciudadanos et rendre donc sans objet le hara-kiri du PSOE. On comprend pourquoi Felipe González souhaitait que Pedro Sánchez pousse les députés socialistes à s’abstenir en septembre. Cet homme a toujours eu un sens aigu de l’agenda.

Ajoutons, cerise sur le gâteau, que des soupçons de détournement de biens publics pèsent sur le Psoe andalou et le syndicat UGT.

Je me souviens de l’une des trois courtes citations que Raúl Morodo, ancien disciple et compagnon de route d’Enrique Tierno Galván qui ne l’avait pas suivi au Psoe, avait mise en exergue à ses mémoires (Atando cabos, memorias de un conspirador moderado, Madrid, Taurus, 2003):

«Todos los hechos son hijos de la corrupción; fuera de ellos reside lo irreal. De la inocencia surge la inocencia, de la corrupción, la necesidad. El embozo de la corrupción se llama retórica. Sabedlo para siempre: la corrupción es irremediable. Aprended a corromper y poseeréis la Tierra. Así hablaron los amantes de la Tradición: siempre que se restableció la corrupción, se restableció el Orden.»

 

[Cette citation est de Miguel Espinosa (Escuela de Mandarines), un penseur hétérodoxe espagnol comme il y en a eu quelques-uns au siècle dernier.  Par certains aspects vifs et tranchants de sa pensée, il rappelle aussi bien les fulminations du philosophe Gustavo Bueno, que les ratiocinations poético-linguistiques de celui que Cabellero Bonald appelait affectueusement (?) « el viejo hippie »,  le linguiste Agustín García Calvo.]

 

 

Kessel et « sa » guerre d’Espagne, un documentaire de P. Jeudy

Dimanche dernier 14 février, la chaîne publique de télévision La 5 diffusait un documentaire de 52 minutes de Patrick Jeudy, Dix jours dans la guerre d’Espagne. Le propos était intéressant, il s’agissait de retracer le périple du grand reporter Joseph Kessel dans ce pays en guerre depuis deux ans. Il effectue ce voyage pour Paris Soir fin novembre-début octobre 1938, autrement dit quand la guerre a tourné à l’avantage des troupes franquistes et avant que ne se produisent les événements du début 1939 (la perte de la Catalogne et le coup d’Etat avorté du colonel Casado). Le périple de Joseph Kessel qui, selon le documentariste, a reçu « un pont d’or » de Pierre Lazareff pour ramener articles et photographies, dure dix jours, du Perthus à Madrid.

Joseph Kessel

 

Joseph Kessel et le photographe Jean Moral en route vers Madrid

Ce film, dont le rythme de montage des images se rapproche plus du montage publicitaire, une sorte de vertige cadencé accumulant des images connues et d’autres moins connues, nous montre comment Kessel n’a pas vu la guerre, partageant son temps entre les bars ouverts et les hôtels de luxe (il loge au Ritz à Madrid). Son souci semble se concentrer sur les transports. Il est difficile de louer une voiture pour circuler en Espagne…, pour aller de Barcelone à Valence, il faut prendre le bateau…  Il faut partir par la route juchés sur le plateau d’un mauvais camion pour rallier Madrid… Il s’agit donc plutôt d’une sorte de road movie sans images (c’est ce vide que comblent celles qu’accumule Patrick Jeudy).

Enfin, le manque de tabac (le champagne, lui, coule à flot) semble être obsessif pour ce gros fumeur des temps où fumer ne provoquait pas le cancer du poumon. Sur ce dernier point, on peut mettre en parallèle les réflexions de Georges Orwell, gros fumeur également, mais bien meilleur journaliste, qui, se trouvant sur le front d’Aragon dix-huit mois plus tôt, disait : « Dans la guerre de tranchées, cinq choses sont importantes : le bois à brûler, les vivres, le tabac, les bougies et l’ennemi. » (Hommage à la Catalogne, p. 34). Il ajoutait : «Le pire, c’était le manque de tabac. Dans les premiers temps on nous avait distribué un paquet de cigarettes par jour, ensuite ce ne fut plus que huit cigarettes par jour, puis cinq. » (p.76).

Une question se pose : pourquoi Pierre Lazareff décide-t-il d’envoyer un grand reporter en Espagne ? Parce que la concurrence le faisait, pourrait-on répondre.

Mais il y a un autre argument, que j’ai retrouvé dans un récent ouvrage publié par un jeune universitaire espagnol, Mario Martín Gijón[1]. Il y relate comment le journal que dirigeait Pierre Lazareff (Paris Soir, quotidien à grand tirage, Martín Gijón avance le chiffre de 1 M 800 000 exemplaires), censurait ou refusait de publier les articles de son correspondant à Madrid, Louis Delaprée, qu’il devait trouver trop favorables à la République et trop critique envers la politique de non-intervention. Le journaliste finit par se révolter devant cette censure et consigna dans ses notes personnelles cette phrase assassine : « Le massacre de cent enfants espagnols est moins intéressant que le soupir de Mm Simpson, pute royale »[2]. Il critiquait sans ambiguïté le déséquilibre entre cette censure et la complaisance accordée à la love story entre le roi Edouard VIII et la roturière Wallis Simpson. Louis Delaprée est mort dans un accident d’avion en décembre 1936 en tentant quitter Madrid assiégé pour rentrer à Paris.

Ces précisions sont absentes du film de Patrick Jeudy.

Enfin, je m’attarderai sur une remarque curieuse du documentariste, remarque formulée au cours d’un entretien accordé à Laurent Etre pour le journal L’Humanité du 11 février dernier : «  Personnellement, j’ai été très étonné que peu de monde ait consacré quelque chose à la guerre d’Espagne, au cours des dernières décennies. »

Cette remarque est étrange alors que lui-même rappelle que Patrick Rotman prépare un film sur les Brigades Internationales et que jamais on n’a cessé, en France en particulier, de revenir en images sur la guerre civile espagnole et ses conséquences. Naturellement le discours global de tous ces films était soit conventionnel (le topique d’une Espagne pauvre, arriérée, analphabète) soit partisan (une Espagne révolutionnaire, combattante, féministe, etc.),  mais ce sont des dizaines de courts, moyens ou longs métrages qui ont été consacrées à ce conflit. Et je fais grâce à Patrick Jeudy des usages répétés de cette guerre comme référent général de toutes les guerres récentes (Afghanistan, Syrie, etc.), ou des nombreux ouvrages écrits publiés, phénomènes que j’ai déjà évoqués dans des billets plus anciens. Ce qui est vrai, c’est que le fonds de films n’a jamais passé la barre de la programmation télévisée ou rarement. Et si nous devions nous référer aux nombreux films de fiction espagnols qui évoquent cette période et qui sont largement méconnus en France, la liste serait longue.

Du côté des films militants je vous invite à aller jeter un coup d’œil sur  deux sites Internet :

La société de production Créav-Productions a produit une bonne dizaine de films sur le thème de la guerre d’Espagne et ses conséquences, tous réalisés par Dominique Gauthier et Jean Ortiz. En octobre dernier, ils éditaient leur dernier film, Compañeras, dont la structure est faite de trois éléments, témoignages, images d’archives et narration historique confiée à un(e) spécialiste (il s’agit ici de Geneviève Dreyfus-Armand). Il s’agit de récits et témoignages de femmes espagnoles ayant participé à tous les combats, de la guerre civile à la mort de Franco, en passant par la résistance française[3].

Et pour finir, citons le fonds de films Cinéarchives (archives filmées du PCF) qui propose quelques films sur l’Espagne dignes d’intérêt.

[1] La resistencia española (1936-1950), Badajoz, Departamento de Publicaciones de la diputación de Badajoz, 2014, 552 p.

[2] Les articles écrits  (censurés et non-censurés) par Louis Delaprée ont été publiés après sa mort, en 1937, par Tisnée, sous le titre Mort en Espagne, et réédités en 2009 en Espagne par Raíces dans une édition de Martin Michom sous le titre Morir en Madrid.

[3] Dominique Gauthier & Jean Ortiz, Compañeras, DVD, Créav-Productions, 2015, 70 mn.

 

Espagnols à Dachau

Puisque Madame Angela Merkel s’est rendue dimanche à Dachau pour commémorer la libération de ce camp de concentration par les troupes américaines le 3 mai 1945, qu’on me permette, à cette occasion, d’évoquer la figure de tous ces espagnols qui y furent déportés, et celle d’un grand homme, Edmond Michelet, dont la détermination et la générosité ont permis aux survivants de trouver asile en France. Et également de rendre hommage à mon père, qui était l’un de ces libérés.

Photo de Ramon Buj Ferrer

Je vous livre son récit tel qu’il a été publié il y a quelques années:

Testimonio de Ramón Buj Ferrer

«Nací en Barcelona en 1921, y en el otoño de 1938, aun siendo menor de edad, conseguí alistarme en el Ejército Republicano, siendo destinado al Estado Mayor del Quinto Cuerpo del Ejército del Ebro.

Pasé la frontera en febrero de 1939 y fui internado en el campo de Argeles. Más tarde me trasladaron al campo n.° 3 de Agde, el llamado «campo de los catalanes».

De allí saldría con la 91 Compañía de Trabajo Militarizada, siendo destinados a la región noroeste de Francia, a construir un campo de aviación, donde nos pillaría la desbandada del ejército francés, en mayo de 1940 (1).  Conseguí salvarme de la embestida alemana y llegué al sur de Francia unas semanas más tarde, camuflándome durante algún tiempo en el departamento del Hérault. Al no disponer de documentación, un día me detuvieron los gendarmes y me volvieron a encerrar en el campo de Argeles y poco después me reincorporé a la 91 Compañía. Esta unidad se encontraba entonces en el centro de Francia.


»Durante el invierno 1940-41 trabajamos en el arsenal de Roanne (Loire) y más tarde en el Depósito de Obuses de Gases, sito en La-Ferté-Hauterive (Allier). En ambos lugares los franceses trataban de recuperar el material bélico para, según estipulaban las cláusulas del armisticio de junio de 1940, entregárselo a los invasores. En un momento dado corrió el rumor de que a la Compañía la iban a trasladar a la zona ocupada por el ejército alemán y concretamente a encuadrarla en el ejército alemán y concretamente a encuadrarla en el dispositivo de la Organización Todt que, como sabes, era la encargada de construir el famoso Muro del Atlántico.


Entonces empezamos a pensar en organizar las deserciones, entre los más decididos, para no contribuir en lo más mínimo al esfuerzo de guerra de los alemanes. Pedí permiso para ir a visitar a un familiar que tenía en el sur (en el departamento del Aude) y, al no verme regresar, lanzaron una orden de búsqueda y captura. Fui detenido por los gendarmes y devuelto a la Compañía. Pero de allí, como castigo, me pasaportaron al 667 Grupo de Trabajadores Extranjeros (unidad disciplinaria), donde conseguí enchufarme como secretario-intérprete. A los pocos días, la 91 Compañía era enviada a las costas del Atlántico. El G.T.E. 667 tenía su plana mayor en Billón (Puy-de-Dóme) y sus servicios se centraban sobre todo en el mantenimiento de un Parque Automóvil.


En aquel G.T.E., como en casi todos, los españoles organizamos en seguida la Resistencia y los sabotajes. La propaganda que se hizo en sus filas fue tan intensa que la inmensa mayoría de sus componentes acabaron desertando e incorporándose a las Fuerzas Francesas del Interior. O sea: a la guerrilla.


A principios de 1942, se lanzó la «Campaña de los 90 días», en la que se llamaba a los españoles a incorporarse a la lucha contra los nazis. Y se emprendió también otra campaña: la de exigir la liberación de Luigi Longo, antifascista italiano y miembro destacado de las Brigadas Internacionales. En las primeras semanas de 1943, como recordaréis, se fundó Unión Nacional Española,que, si bien fue una iniciativa comunista, logró despertar interés por la lucha antifascista en muchos republicanos, socialistas, libertarios e incluso personas sin una ideología determinada, pero que reconocieron que nuestro deber era batimos contra los nazi-fascistas europeos allí donde los encontrásemos.


Mis frecuentes desplazamientos – yo hacía de enlace con otras unidades disciplinarias – despertaron sospechas en la policía francesa y un día de marzo de 1942 me detuvieron. En Clermont-Ferrand fui condenado por un tribunal militar a 10 años de trabajos forzados y a otros 10 años de extrañamiento. Al cabo de un tiempo sería enviado al penal de Nontrón. Allí tuve la alegría de encontrar a un grupo de españoles que ya estaban organizados (2).  Estuve con ellos once meses y luego me trasladaron a la prisión de Mende (Lozére), donde me encerraron en una celda de castigo. Allí tenían encarceladas también a varias mujeres antifascistas españolas. Correspondíamos entre nosotros gracias a la complicidad del cura de la prisión. Luego nos lo cambiaron y quedamos incomunicados de nuevo.


»Con el paso por las cárceles pequeñas, la policía francesa iba operando una selección de los más peligrosos y así muchos fuimos a parar al presidio más temido del sur de Francia: a la Central de Eysses, una antigua abadía. Durante mi traslado pasé por la cárcel de Montpellier, que es donde se formó la expedición destinada a Eysses.


En la Central ya existía una organización clandestina, en la que los españoles – como siempre – participaban activamente. Se llamaba el «Batallón de Eysses» y lo mandaba un antiguo oficial de las Brigadas Internacionales, el francés Fernand Bernard.


La insurrección en el presidio aquel estalló el 19 de febrero de 1944, organizado por nuestro Batallón. Los combates duraron algo más de 24 horas, se cogió al director y a varios de sus colaboradores como rehenes, pero, al no haberse podido coordinar bien la rebelión con la intervención de grupos guerrilleros del exterior, ésta fracasó y entre los doce condenados a muerte, como represalias, cayeron dos españoles: los catalanes Jaime Serot y Doménec Servetto Bertrán. Serrot era el séptimo muerto de una familia cuyos otros hijos habían caído bajo las balas franquistas en la guerra civil.


A partir de aquellos días, el régimen penitenciario alcanzó cotas de dureza realmente inimaginables. Los interrogatorios y las palizas ya no corrían tan sólo a cargo de la policía francesa, como en los primeros tiempos, sino también de los agentes de la Gestapo. Durante varias semanas a los 36 detenidos como sospechosos de haber secundado la rebelión, entre los que me encontraba yo, se nos consideró como rehenes.

Al fin se decidieron a sacarnos de allí. Nos metieron a todos en un vagón metálico especial y nos condujeron a la cárcel de Blois, que era una de las antesalas de los campos de exterminio alemanes. Fuimos seguramente los únicos españoles que transitamos por ella. Luego nos enviaron al campo de selección de Compiégne, escoltados por una nutrida patrulla SS de la tristemente célebre división acorazada «Das Reich», la que más tarde dejaría tan trágica estela de sangre por el centro de Francia (3).

»Nuestra salida de Compiégne coincidió con el desembarco aliado en Normandía (6 de junio de 1944). Tres días después ingresábamos en el campo de Dachau. Tras la cuarentena me enviaron a un komando exterior. Éramos unos veinte españoles y trabajábamos en un terreno de aviación. A mí me destinaron a trabajar en una cantera vecina, donde tuve la mala suerte de accidentarme. Ya sabéis lo que aquello significaba: si se enteraban los SS de que ya no eras productivo te liquidaban en el acto. Pero, afortunadamente, los españoles estábamos muy bien organizados. Así que, mis compañeros, de escondidas, me llevaron hasta la propia enfermería del campo de aviación y me hicieron la primera cura en el pie, que había quedado apresado entre dos vagonetas cargadas de piedras.


He de precisaros que los responsables de aquel komando eran los SS y los guardianes soldados de aviación, pero los amos del cotarro fueron siempre hombres de las Brigadas Internacionales – que hablaban alemán y que la sabían muy larga, os lo puedo asegurar – y gracias a ellos pude permanecer acostado durante varias semanas, hasta que se me cicatrizó la herida. Pero no creáis que ese período de convalecencia transcurrió tranquilamente, ya que el no poderme valer por mí mismo pudo haberlo echado todo a rodar más de una vez y, de carambola, haber puesto en evidencia a la organización clandestina española, que, como ya os señalé, contaba en su dirección con valiosos elementos de las B.I. Pensar que, por aquellas fechas, las cosas ya no les iban nada bien a los nazis y que estaban más nerviosos que nunca.


»Durante los bombardeos aliados, mientras permanecí en el komando de Landsberg, los  camaradas brigadistas me escondían, siempre echado en una camilla, en el bosque. Para que los SS no se diesen cuenta de que yo no acudía al refugio, al no poder valerme por mí mismo. Suerte tuve de aquellos corajudos patriotas yugoslavos, que sino…


»Cuando sané, en «la cama clandestina» ingresaron a un prisionero austríaco, Plehata, también brigadista. Bueno, me curé de la herida, pero enseguida se me declaró el tifus y me pusieron en cuarentena, al lado de medio centenar de atacados por la epidemia. Allí sí que me vi perdido de verdad, pues cada día pasaban los médicos SS y hacían una selección para el matadero. Te marcaban un número en el pecho y ya no te escapabas. Un día me marcaron a mí. Pero en seguida se puso en marcha la solidaridad de los españoles y gracias a un médico nuestro, el doctor Paz, me salvé otra vez de una muerte segura. Consiguió meterme en la enfermería, donde estuve protegido por unos enfermeros yugoslavos. Ellos fueron quienes me colocaron luego en un grupo de recuperación de material eléctrico, hierros viejos y chatarra. Y milité, claro está, en la organización clandestina española con todas mis fuerzas, cuyo dirigente máximo era precisamente el doctor Paz, un hombre admirable en todos los aspectos.


»A nosotros nos liberaron los americanos y entonces tuvimos que enfrentarnos con problemas increíbles. Hubo que entablar una lucha tremenda para que las autoridades francesas nos considerasen como deportados suyos, puesto que todos los españoles que habíamos caído en poder de los alemanes fue defendiendo a Francia. Para conseguir tal reconocimiento nos prestó una ayuda inapreciable el político francés Edmond Michelet – ex deportado en Dachau -, el que más tarde sería ministro del general De Gaulle. Así logramos ser evacuados hacia Francia.


Pero no creáis que se habían terminado las sorpresas. Por lo visto, al acceder a nuestra petición, las autoridades francesas creyeron que íbamos a cruzar Francia de paso hacia nuestro país de origen, que fue lo que hicieron la mayoría de los deportados no franceses. Al comprobar que nosotros pretendíamos quedarnos en el lugar donde habíamos sido detenidos por los alemanes, intentaron meternos en un campo para personas desplazadas de Chálons-sur-Marne. ¡Esa era la recompensa que Francia reservaba a unos hombres que habían combatido por su libertad! Menos mal que los españoles hicimos todos frente común, nombramos nuestros delegados y les dimos a entender que nosotros no estábamos dispuestos a dejarnos llevar a ningún otro campo, del género que fuese más que muertos.» (4)


1. La desbandada no la protagoniza tan sólo el ejército francés sino también el testo de los ejércitos aliados: el inglés, el belga y el holandés.


2. En el verano de 1944, este penal fue asaltado por fuerzas guerrilleras y rescataron todos los presos políticos. Entre los destacamentos asaltantes estaba el del catalán Ramón Vila Capdevila «Raymond». El mismo que, con el nombre de «Caraquemada», actuaría por tierras de Cataluña, con su partida de guerrilleros, en el período 1945-1963.


3. En la cruel matanza, que tuvo por escenario el pueblo de Oradour-sur-Glane, que costó la vida a más de seiscientos habitantes, murieron dieciocho exiliados republicanos españoles, refugiados allí después de la guerra civil.


4. Este «malentendido» no fue casual, puesto que se repitió en varios lugares más, y muy particularmente en el campo de Mauthausen.

Los cerdos del comandante
Eduardo Pons Prades
Mariano Constante
Editorial Argos Vergara
Barcelona

 

Imposible Sinaí

maxaubyAndreMalraux_en_Sieera_de_TeruelpeliMax Aub et André Malraux dans les rues de Madrid pendant le tournage de Sierra de Teruel (L’espoir).

 

En rangeant mes livres (déménager est toujours un moment pénible  où les souvenirs  des lectures passées remontent à la surface comme bois flotté), j’ai retrouvé, au milieu de tout un bric-à-brac littéraire, un petit livre de Max Aub que j’avais acheté il y a une vingtaine d’année en furetant dans les rayons de la Libraire espagnole de la rue de Seine. Il s’agit de Imposible Sinaí . En vérité je cherchais une version espagnole des Crimes exemplaires de cet auteur. Depuis je l’ai trouvée à Madrid, rassurez-vous.

D’abord l’anecdote. Quelques semaines plus tôt, en me rendant à Madrid, je fis une halte  à Burgos pour déguster  morcilla et leche frita et me donner du temps pour déjeuner le lendemain, à Lerma, d’un fabuleux corderito lechal (toujours en bonne compagnie).  Passant devant un libraire du centre de la ville, j’avisai une librairie disposant à première vue d’un fonds intéressant. J’entre. Je demande s’ils ont en rayon des ouvrages de Max Aub. Réponse du libraire: « Aquí no vendemos literatura extranjera. » Max Aub, l’une des plus brillantes écritures espagnoles du siècle était donc inconnu de ce libraire. A méditer.

Imposible Sinaí a été publié par Seix Barral en 1982, dix ans après la mort de son auteur. Dans la courte note qui ouvre le livre, Max Aub nous dit:

« Estos escritos fueron encontrados en bolsillos y mochilas de muertos árabes y judíos de la llamada « guerra de los seis días » en 1967. Las traducciones deben mucho a mis alumnos. Se lo agradezco. No tomo parte; sólo escojo para su publicación los que me parecieron más característicos. »

De ces textes courts je retiens quatre lignes, signées par  Salomon Chavsky, soldat israelien mort au cours du cinquième jour à Bir GifGafa, en plein Sinaï:

« Pobres árabes, árabes pobres… ¿Cuál es el adjetivo, cuál es el sustantivo? »

 

 

Trillando Granzas

Juste un mot pour vous aiguiller vers ce petit livre. Je suis attaché à son auteur par de grands liens d’affection, j’en ai un peu  parlé cet été. Allez voir, j’en reparlerai plus longuement une autre jour:

http://www.bubok.es/libros/219507/Trillando-Granzas

Que les enfants de Florencio soient salués pour avoir mené à son terme la mise à disposition de ce texte dont je connaissais bien le contenu mais que, par pudeur, Florencio hésitait à éditer.