Un peu terre à terre

Publicités

Michel Ralle i la Espanya politica i social: una discussió raonable

Cette intervention a été faite le 16 mai dernier, à l’invitation de différents groupes de recherche de l’Université Autonome de Barcelone et grâce à l’initiative prise par le professeur Pere Gabriel Sirvent:

Grup de recerca del Projecte d’investigació ESNACAT (« Espanya i nació a Catalunya ») de la UAB (HAR2015-67173P, MINECO/FEDER)
Grup de Recerca d’Història Social i Obrera(GRHISO)
Grup de Recerca República i Democràcia (GERD)

«…no pot estudiar-se sense passió tot allò que es refereix “a tots els homes del món, quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i es milloren ells mateixos” -com escrivia Gramsci al seu fill Delio en una de les darreres cartes escrites abans de morir-, però realitzat amb tot el rigor possible.»

Josep Fontana,

Raonaments i desqualificacions, 

Ara, 19 de juny de 2014.

Michel Ralle

Començaré per unes notes personals. Vaig conèixer a Michel Ralle als primers noranta. Ensenyant d’Institut amb 20 anys de carrera, estava buscant la oportunitat de tornar a la recerca universitària desprès de vint anys d’allunyament mes o menys voluntari. De l’Alma Mater m’havia allunyat per considerar-la com un lloc d’intrigues mes que de solidaritat intel·lectual. Només sabia que volia treballar sobre el segon franquisme i més particularment, en el tema de la producció del discurs jurídic del règim franquista. El motiu era personal, una cosa com buscar a donar-l’hi mes substancia al que jo havia conegut com a fill d’exiliat dins de la pròpia cultura familiar, la que vivia i que coneixia només per les estades regulars que feim a casa dels avis, a la caseta familiar del passatge de León, cantonada Rosselló-Cartagena quan el meu pare va aconseguir que l’hi donessin el seu passaport al any 56.

  1. Miche Ralle, l’investigador

Per poder conèixer els criteris nous de la recerca que rondava en torn a la historia política d’Espanya, com molts, vaig anar seguint el seminari de Bernard Vincent que llavors es donava al Collegi d’Espanya de Paris. Naturalment, la figura mes destacada de l’hispanisme d’aquells anys era  en Carlos Serrano. La seva figura corresponia, fa o no fa, a les meves preocupacions, car, com la presenta Jean François Botrel, el actual mes avançat memorialista del hispanisme francès, en Carlos Serrano era “un intellectuel engagé, un homme de convictions, …, et un homme de réflexion.».

L’únic que no m’acabava de convèncer era que en aquells anys, Carlos Serrano estava eixamplant els seus espais de recerque fins àmbits que no m’interessaven tant com a fons d’estudi, historia gràfica, historia cultural. Però un dia vaig tenir la sort d’assistir a una conferencia de Michel Ralle en el seminari de Bernard Vincent. Aquest home modest, amb facultats oratòries no molt excepcionals, desprovist de la capacitat de seducció que tenia en Carlos Serrano,  donava una conferencia sobre un tema d’aquells que son transversals: l’ús de la bandera roja en els actes public dels sindicats i corporacions als anys del naixement del socialisme espanyol.

Vaig pensar que aquest home podria ser el que m’acompanyés fin on volia anar. Quan el vaig conèixer, deixava la Universitat de Franche-Comté per ocupar una plaça de catedràtic a la Sorbona.

L’hi vaig demanar una cita, ens vam veure, xerrant del tema que m’interessava i vaig adonar-me compte de que, més que un director de recerques possible, era un home que disposava d’una molt gran cultura històrica i política i de coneixements que entroncaven amb els meus espais d’interès i que d’ell en podria aprendre molt no únicament en qüestions de mètode sinó també en qüestions de fons i, més difícil de valorar, aprendre una forma d’humanisme exigent, el que venia d’una cultura pròpia, la de la historia critica francesa, en que, en els anys seixanta el marxisme havia influenciat a molts investigadors. I resulta que va ser un excel·lent director. Tot el que jo escrivia ho llegia, criticant a vegades les meves afirmacions o aproximacions, la falta de distancia amb el tema que tractava, el meu estil i la meva poca preocupació per la ortografia, es a dir tots els defectes d’un neo-investigador prolífic. Em va integrar al seu seminari que prosperà fins a la seva jubilació. Aquest seminari es on, amb forta presencia, es trobaven i debatien vàries generacions d’investigadors, francesos però també molts col·legues espanyols o americans.

Michel Ralle ha publicat pocs llibres en solitari, mes aviat veia com essència de la recerca les col·laboracions, per això en la bibliografia que publica el centre d’estudis de la Sorbona, finalment no n’hi ha cap, però se’n compten mes de vint en que col·laborà o que naixeren de la seva iniciativa. Als últims anys m’explicava que en tenia un per fer, no sé si era el compendi de tot el seu treball sobre el socialisme espanyol, de la seva fundació fins avui, incloent la ruptura que constituí la escissió derivada de la creació de la tercera internacional.

Vull insistir en el fet que la seva concepció del estudi d’un fenomen històric s’articulava en torn de dos conceptes bàsics:

El primer es el de continuïtat.

Podem afirmar que va explorar tots els aspectes declinats de la formació del moviment obrer, de les seves estructuracions tant del punt de vista de la història i de la sociologia de les organitzacions com de les seves compenetracions o relacions en aspectes mes individuals, memòries, arxius personals i sociabilitat en sentit ample. A la introducció d’un article que va publicar a l’any 1981, quan era resident a la Casa Velázquez, Les socialistes madrilènes au quotidien ,deixava aparèixer el que era la seva preocupació:

… combien décisif serait pour l’historien de savoir comment dans la fâbrica, le taller, la obra se vivaient les revendications, la grève, la révolte ou la discipline d’une association ou d’un parti. Combien plus déterminante encore serait la connaissance de la vie quotidienne sur le lieu de travail, des diversions, des « circuits » culturels populaires etc…1

La realitat es que no es tractava per Michel Ralle de donar lliçons, perquè el seu pensament sobre el moviment obrer d’aquell temps i en aquest cas de la agrupació de Madrid del PSOE dels principis s’havia construït amb gran paciència sobre la base d’un anàlisis d’arxius, quasi 3000 fitxes, que l’hi donaven la oportunitat de desenvolupar, sempre amb certa “retenue”, una visió mes concreta possible del que podia ser un partit obrer sense cap filtro que fos la premsa, el discurs o la ficció, tot això reivindicant l’usatge de les eines pròpies a la sociologia:

…l’approche sociologique d’une des organisations décisives du parti socialiste ouvrier ne constitue pas l’explication en dernière instance de ses choix politiques. Elle livre cependant plus qu’une simple illustration sur les avatars de sa vie concrète, puisqu’ évoquer la nature de l’implantation du parti c’est toucher aux conditions d’élaboration de sa théorie.

També entrava en aspectes teòrics com la recepció del marxisme o el fenomen europeu de bolxevisació als anys vint i trenta i el seu lligam amb el socialisme espanyol2. Igualment podia interessar-se a moments diferents que el voltant dels segles XIX i XX, com quan analitza el concepte de HNP3 o de les problemàtiques lligades a la qüestió de la transició a la democràcia i al socialisme dins de la estratègia dels comunistes durant el franquisme. També va escriure sobre la percepció de les vagues del 1962 a França4.

El que més em semblava positiu i estimulant era el fet que no es tractava de separar l’estudi del antifranquisme de l’estudi del franquisme, del socialisme, de l’anarquisme i del comunisme, dels nous moviments socials, o de fer que la guerra civil fos com l’únic àmbit d’estudi d’interès per qui s’adonava a la historia de la Espanya contemporània. Llavors existia la possibilitat de sortir dels criteris empàtics que sempre havien rodejat el estudi francés de la qüestió política a Espanya reduint-la a la guerra civil vista pràcticament com fet autònom. Per sortir-ne, van ajudar molt primer els historiadors tan espanyols com francesos que havien estudiat els temps anteriors, segle XVIII i XIX. D’aquests últims, podem senyalar la figura mes coneguda, la d’en Joseph Pérez, que havia sigut el seu director de tesis en la Universitat de Bordeaux, tesis que tractava del naixement del socialisme espanyol.

El segon era el de la interdisciplinarietat.

Tampoc Michel Ralle es limitava al estudi dels fets cronològics, l’encadenament fatal dels adveniments. Estava interessat per les aproximacions sociològiques i culturals. Per poder fer-lo s’havia d’avançar amb molta diplomàcia perquè en el hispanisme clàssic, als primers seixanta, l’estudi de la literatura, i sobretot de la literatura del segle d’or, era dominador, deixant al estudi filològic i cultural el estatut de disciplines subalternes. Tampoc eren vist amb simpatia els estudis contemporanis per la seva implicació en temes polítics i socials. Aquest fenomen noi era específicament propi dels estudis hispànics, ho era dels estudis històrics o de ciències socials a França. Per tant, uns mestres d’aquell temps van intentar desmuntar aquesta doble barrera disciplinaria.

Albert Dérozier, catedràtic a la Universitat de Besançon que havia sigut el seu col·lega, fou un dels iniciadors d’aquest moviment. Un dels primers, va utilitzar les eines de la pròpia literatura, proponent la problematització de la relació entre literatura i història. Al mateix moment, a la Universitat de Montpellier, el jove titular Edmond Cros feia el mateix, desenvolupant dintre dels estudis hispànics, el concepte de sociocritica, de perfil clarament marxista i influenciat per la lectura de Georg Lukacs y Lucien Goldmann5.

Las actes del Sext congres d’hispanistes que precisament s’havia fet a Besançon al mes de març 1970. Fou una de les primeres intervencions de Michel dins el cercle de l’hispanisme universitari local amb un article que s’acordava al esperit del temps, L’utopie et l’action dans la Première Internationale en Espagne. 6. Llavors era un jove titular, tenia 28 anys. En les seves participacions posteriors, en les actes del cercle d’investigadors que animava Dérozier i que reunia a investigadors de generacions diferents, Michel Ralle s’allunyà del necessari lligam entre literatura i coneixement històric. En els títols de les intervencions publicades en 1971 i 1973, La bourgeoisie dans l’idéologie de la Première Internationale en Espagne i Affrontements de clase et création littéraire plantejava bastant be la nova problemàtica de l’hispanisme francès: la relació entre cultura, i, sobretot literatura, i historia. No deixara de mantindre en les seves publicacions aquesta relació però, passant el temps, el seu caràcter serà de manera mes dominant preocupat per temes mes directes d’història social o política.

En un article publicat al any 1985, Jean François Botrel es refereix a les publicacions del centre hispanista de Besançon, insistint en el que era el inici de una relació forta amb l’historia de part d’universitaris que no eren historiadors “de llei”, i que s’havien orientat en l’estudi de la premsa, que Botrel classifica dins de l’estudi de la cultura popular en sentit molt ampli7.

Amb molta prudència, Botrel parla del sorgiment d’una visió d’Espanya “depuis l’histoire”, i no d’una visió pròpiament històrica. També avança el concepte d’història concebuda com una “globalitat”. Finalment, la multiplicació de col·laboracions amb historiadors, i particularment, beneficiant dels canvis polítics que s’operaren a Espanya, les col·laboracions amb universitaris espanyols acceleraren el procés.

El mètode de treball històric especific fou introduït per algunes figures d’historiadors, amb una cultura impregnada de marxisme, Pierre Vilar, Manuel Tuñón de Lara, Noël Salomon, i una generació mes jove, la de Jacques Maurice i, com ho he senyalat, la deJoseph Perez.

La aportació dels historiadors al hispanisme fou sovint menyspreada, si deixem de costat a la d’en Pierre Chaunu o Fernand Braudel, però, com ho nota Bernard Vincent:

Il est vrai que tout au long de la période du franquisme, il a été difficile de travailler sur une bonne partie du XXe siècle mais le contraste entre Ancien Régime et époque contemporaine s’est longtemps maintenu. Depuis une dizaine d’années se sont développées des recherches portant sur le monde espagnol contemporain »

També nota que els primers setanta foren decisius.8

La acceptació fou difícil. En un acte d’homenatge a Jacques Maurice celebrat a la Universitat de nanterre en el 2014, Joseph Perez recordava que, als anys 50, l’hispanista que, com Jacques Maurice o ell mateix, decidia treballar en un tema de tesis que suposava recorre a fons considerades com no literàries sofria desil·lusions. Deia que llavors era considerat com un hispanista pels historiadors i com un historiador pels hispanistes, i que, finalment “uns i altres inclinaven a considerar-lo com a un aficionat.”9

“Amateurs” per molts, o en to depreciador, com a hispanólegs per d’altres als anys 20 del segle passat (Miguel de Unamuno o Jean Jacques Bertrand10).

I no era únicament es tractava de ressentit personal, també tota aquesta sorna era la senyal d’un conflicte permanent dintre de la universitat francesa entre estudis retòrics i estudis humanístics, entre la ciència de la representació i la ciència de la acció.

Han cambiat les coses avui?

Cambiar, francament, no ho sé…S’ha progressat amb la admissió d’una gran varietat de projectes de tesis transversals, que s’interessaven a qüestions allunyades del classicisme admès per la docència i manejaven eines provinent tan de la sociologia, del dret o de la filosofia, com a partir de les tendències recents, de la sociologia de les representacions, de les arts pictòriques, de la foto, del cine, capficant-se al estudi de temes com les qüestions de genero, de feminisme, etc. Però al mateix temps, els nous enfocaments van considerar els estudis històrics o sociològics com passats de moda perquè s’esforçaven de desenvolupar un esperit racional, i, per tant, la moda consistia a passar-se a enfocaments menys racionals i mes sensibles, tornant a l’ambigüitat de criteris que el escriptor Anatole France exposava: « L’histoire n’est pas une science, c’est un art, on n’y réussit que par l’imagination. » afirmant al mateix temps que « L’art n’a pas la vérité pour objet. Il faut demander la vérité aux sciences, parce qu’elle est leur objet. »11

Però els fets no indiquen una progressió regular, també s’han notat moments com els del entorn de la petita agrupació de civilitzacionistes de la Sorbona visqueren de manera dolorosa. Els cambis que s’operaren aquests últims anys semblaven aparèixer en el títol de l’ultim llibre col·lectiu que va codirigir Michel Ralle. Aquest títol puntua a la seva manera les seves inquietuds e intuïcions, Les grands récits. Miroirs brisés?

Ell mateix sentí el moviment de reacció hostil als civilitzacionistes quan a la Sorbona en el moment on la seva plaça no fou atribuïda a Aaron Cohen sinó, en un segon temps, a un «especialista de la imatge », mes lligat com ho hem dit a “enfocaments de moda” segons la formula de Francisco Rico evocada per Joseph Perez 12, o a una visió o interpretació literària de l’imatge fixa o mòbil. Tot el que va anar fent mal be d’aquesta manera quinze anys de treball fructífer.

Per tant, Michel Ralle no es va desanimar, i conservava la mateixa capacitat d’entusiasme i la mateixa energia. Las ultimes aportacions escrites las va publicar a la nostra revista, eren ressenyes molt treballades, molt ben escrites. Darrera del seu to posat i tranquil, es sentia l’immens interès per el que es podia publicar a Espanya. En un article publicat en el any 2016, La modernisation de Madrid (1860-1930). La part de l’histoire des habitants, sobre la obra publicada baix la direcció d’en Enrique Otero Carvajal, amb un títol de conjunt, « Historia de Madrid en la edad contemporánea ». Conclou aquesta llarga i metòdica ressenya desvelant, no sense humorisme, el que era el que havia sigut el seu interès permanent:

On a mentionné ces quelques questions parce qu’elles montrent la portée d’un projet dont la première qualité est de ne pas avoir contourné les obligations fondamentales de la recherche universitaire et, parmi elles, une rigueur méthodologique qui a imposé à ses auteurs tant d’heures de recherche patiente et curieuse dans l’espace glacé des archives. Cette entreprise originale confirme que reconstruire l’histoire d’une société urbaine est autre chose que faire d’une ville un actant dont la personnalité persisterait au-delà des avatars de l’histoire.

Metodi, rigor, disciplina quasi monacal, curiositat, paciència… i hores passades no en “las aigües gelades del calcul egoista”, sinó en els espais incomodes dels arxius d’Espanya.

D’altra banda, com ho nota Michel Ralle en la ultima ressenya que ens va enviar, la voluntat de l’investigador no era de “dire le vrai” sinó de «rendre compte de la réalité sociale », missió difícil, que necessita dedicació quasi total, humilitat i el sentiment permanent de que es cosa que mai s’acaba..

I no podem pensar això sense comprendre el que, Joseph Perez afirmava, a total contra-corrent de la nostra època, en el homenatge a Jacques Maurice:

 Núñez, Vilar, Salomon et Tuñón ont compris le marxisme : comme une méthode qui permet de mieux aborder les problèmes que posait l’évolution de l’Espagne. C’est ce que Pierre Vilar expose dans son livre « Or et monnaie dans l’histoire » ou encore dans « Une histoire en construction » : le matérialisme historique consiste à découvrir, sous ce que disent les gens et sous ce qu’ils pensent d’eux-mêmes, ce qu’ils sont en analysant ce qu’ils font.

Michel Ralle era fill d’aquesta escola, d’aquesta certesa de que l’estudi del que fa la gent permet posar en plena llum el que es. Del estudi de les existències el historiador deu buscar “le dieu caché” dels pobles, la seva mateixa essència. I tot queda obert, no definitiu, Michel ens deia: encara queden moltes investigacions per davant. Lo inacabat del treball de l’historiador es la seva mística, només fer un tros de camí, un tros curt però ben caminat, per que d’altres, mes joves, dintre d’altres circumstancies, puguin anar en davant i avançar un xic mes. Molts poden pensar que aquesta dedicació, tal com la estic definint, era quasi monacal. I ho era, però mes aviat com un jansenisme laïcista moral radical i no com una creença beata en el absolutisme històric.

  1. Hispanisme? Rara avis

Els primers setanta son els anys en que el hispanisme francès, fill de una visió d’Espanya pròpia a la corrent romàntica, la de “la leyenda negra”, que es suposava interessada de manera quasi exclusiva a temes i fons literaris i culturals (teatre clàssic, pintura, novel·la, poesia, etc), va transformar i ampliar els seus espais de recerca admetent la possibilitat d’usar de noves eines, per exemple las eines de la historia, de la economia o de la sociologia. Els representants de la corrent interessada per temes de societat no ho podien fer dins del hispanisme sense referencia mes o menys forta al patrimoni literari d’Espanya, i encara, deixant de costat el que fos el patrimoni escrit en català, basc o gallec. Els hispanistes eren llavors els fills directes de Prosper Mérimée o de la revista creada en 1899 Le Bulletin Hispanique que fou i que es encara la bíblia del hispanisme clàssic.

El canvi va fer-se a poc a poc, primer va aparèixer en els estudis clàssics, com ho mostra l’exemple de Jacques Soubeyroux, el que fou el meu professor d’espanyol de secundaria als anys 65-66. Va defensar la seva tesis en el any 76: Paupérisme et rapports sociaux à Madrid au XVIIIe siècle. Estaba en la pròpia línia que Albert Dérozier o Joseph Perez, amb cert interès en que els investigadors s’adonessin també al estudi de la Espanya contemporània. Dient això, vull indicar de pas que també s’afirmà la mateixa evolució als estudis americans.

Sense entrar de debò en qüestions disciplinaries, aquesta evolució fou bastant difícil, com ho nota Botrel:

De l’hispanisme français dans ses rapports avec l’Espagne contemporaine, on peut dire qu’il a désormais surmonté ses réticences “historiques” et qu’il se caractérise par l’intervention croissante de nombreuses disciplines non strictement “littéraires” dans une tentative originale, propre à une communauté scientifique ouverte, d’aborder la réalité espagnole contemporaine dans sa globalité, grâce à une coopération de plus en plus étroite avec les chercheurs d’Espagne et de l’hispanisme international. 13

Des del fi del segle XIX, les generacions successives d‟hispanistes que han alimentat la universitat francesa dels seus coneixements han trobat aquesta via prou estranya quan se l’examina amb certa distancia, de dedicar el seu treball i la seva investigació a una llengua, a un país, a una cultura i a les seves àrees d‟influència. Ser hispanista és cosa complexa i molt difícilment comprensible.

Primer perquè sembla derivada d’una visió centrista del mon, França situant-se al centre d’un mon cultural i ideològic exemplar que seria la mida de tot. Partint de la nostra historia, de la possible idiosincràsia nacional, estimem els altres com conjunts diferencials, deixant moltes vegades de costat el fet transcultural o contemplant-lo com manifestant-se a sentit únic, amb un concepte general que posa França com bressol de la civilització, dels drets humans i de les llibertats fonamentals.

La nostra formació ens fa lingüistes com ens fa historiadors, economistes, sociòlegs o especialistes de literatura o de teatre. La tria d’un espai d’investigacions a l’interior d’aquest espai general es debut a la pura casualitat o a les circumstàncies, aquestes ultimes sovint lligades a l’influència d’alguns mestres que condueixen a cadascú cap a una especialització en literatura o cap a una especialització en civilització o en lingüística. Aquest conjunt forma llavors una comunitat molt diversa de la qual els enllaços son l’idioma, la seva àrea d’ús i una mena d’afinitat amb les tècniques de transmissió intercultural, de traducció i d’interpretació, que posen el que les firma en una posició de “passeur”.

Vivim a un món científic particular que manlleva a les altres disciplines les seves tècniques, els seus mètodes i fins i tot els seus espais d’investigació. Per reprendre la paraula de l’abat Sieyès, enfront de les altres disciplines universitàries, som una mena de terç-estat de les ciències acadèmiques; nosaltres no som res als seus ulls, mentre que hauríem desitjat ser-ho tot. Però es deu a cadascú un tractament equitatiu, aquesta ambició de ser el tot i mai la part anima igualment als filòsofs, als sociòlegs, als matemàtics, els astrònoms, els físics o els historiadors… De manera general, la « disciplinarització » és a primera vista un afer de rànquing pràctic, de nomenclatura o de ordenació epistemològica del saber però les fronteres entre disciplines són sempre extremadament poroses. Es podria dir que, al domini del saber, tots manlleven a tots, però que cadascú es pretén d’essència singular.

A aquest fet d’estructura s‟afegeix el fet de les generacions. La primera va ser aquella dels postromàntics, nascuda de « l’extraordinària favor del qual gaudeix el viatge a Espanya a partir dels anys 1820 » com ho assenyalen Lucile i Bartolomé Bennassar. Aquest entusiasme va haver com conseqüència la multiplicació dels « viatges pintorescs » i relats de la mateixa aigua però també d’imponents labors d’història espanyola. Aquesta tradició es va perpetuar molt de temps encara durant el segle XX, sota una forma barrejant relació de viatge i assaig etnogràfic. Una literatura estranya, abundant, feta sovint de tòpics, que s’apagarà amb el fi del franquisme, quan Espanya deixarà de ser un objecte de curiositat, un objecte exòtic, en el sentit etimològic de la paraula. Un objecte de curiositat que podia fins i tot exaltar l’esperit de certs espanyols.

Als últims anys del segle XIX s’ha format l’hispanisme universitari, a la iniciativa d’una nova generació que va intentar introduir cert rigor dins dels estudis hispànics. Una figura central destaca, la de Alfred Morel-Fatio, que era arxivista, que fou el primer en aplica l’estudi d’aquells fons històrics dins de la coneguda École des Chartes. El primer viatge d’estudi de Morel Fatio el féu a Barcelona al any 1878, i publicà al any 1888 els seus Estudis sobre Espanya en que la part literària es troba equilibrada per la part d’estudis històrics que mostrava la seva inapetència per la visió romàntica d’Espanya.

Morel-Fatio nunca participó del enfoque de la crítica romántica del Quijote. Fue un positivista ortodoxo, que no compartía los postulados románticos.14

Durant la Segona República i la guerra civil i, sobre tot, després de l’arribada al poder dels franquistes, per motius de proximitat geogràfica i històrica i també debut a la atmosfera dels temps de la Alliberació de França al 1945, el hispanisme passara a una tonalitat mes apassionada i compromesa, davant la injustícia del manteniment del dictador i de l’oblit en que les potencies alliberadores van deixar Espanya. Joseph Perez, Noël Salomon, Pierre Vilar pertanyien a aquesta generació.

Llavors es quan es va manifestar gran interès per els fets de la guerra civil. Als primers seixanta, la publicació de dos llibres sobre la guerra civil, el de Hugh Thomas i el de Emile Témime i Pierre Brouet, animaren a molts joves estudiants a que s’interessessin al fet històric i a les seves conseqüències. A la Universitat de la Sorbona, a Toulouse, a Montpellier, Burdeos y Aix-en-Provence que eren llavors els grans focus universitaris de l’hispanisme, l’estudi de la literatura contemporània i de la historia recent començaren a ocupar un lloc no preeminent, però si substancial. Algunes ensenyances que rebíem portaven aquesta nova marca, en el meu cas, era el fet de joves docents, Jean Tena, Edmond Cros i, per el que toca als estudis americans, de Jean Franco.

En aquelles mateixos primers seixanta, l’ampliació de l’accés a la Universitat de les generacions nascudes a la postguerra tindrà una aportació especifica doble: entrara en els estudis amb arrels endinsades a la cultura popular i una sensibilitat diferent, especifica, la de molts fills d’exiliats polítics. La filiació ideològica de els que pertanyen a aquesta generació es fonamental. Que fossin fills d’anarquistes, de comunistes, de socialistes, republicans en sentit genèric, o de molts que havien abandonat la militància política o inclòs havien deixat de costat el propi sentiment d’exili, s’entroncaven amb les velles controvèrsies dels seus mestres en temes contemporanis. Al mateix temps, els fills dels peus negres de Marroc i d’Algèria, que pertanyessin a famílies sefardites o d’origen espanyol també accediren a la universitat i a les recerques hispanista. Traïen les seves pròpies àrees d’interès, com ho faran als anys setanta els exiliats o fills d’exiliats xilens, argentins o uruguaians.

Que serà del hispanisme als anys venidors? Les evolucions mostren que la capacitat multidisciplinària de les noves generacions, com les aportacions diferents d’investigadors vinguts d’altres cultures i d’altres espais, incloent als investigadors titulars de la universitat francesa que passaren per les universitats espanyoles permetran que benefici de renovacions permanents i plantejaments nous. Però ja es l’assumpte de les noves generacions, no tant el nostre. El moment actual es el de l’estudi de la fabrica de comunitats amb interessos divergents (surgeix el concepte de arxipèleg), de el que es diuen minories oprimides i ja no es el de l’estudi dels conflictes de classe. Aquesta moda ens condueix a molts d’entre nosaltres a passar-nos als cultural studies o a mantindre una posició d’observació prudent. .Les qüestions de genero, d’identitat, d’ego-documents, condueixen a una aproximació no holística del mon, sinó a una aproximació que fa passar els límits dels conflictes per altres criteris que els criteris de classe, que, de manera exactament simètrica, deixa de costat el tema econòmic i social per dedicar-se únicament a la persona, com si s’hagués perdut la capacitat del pensament històric a conduir a una visió holística del mon humà.

Michel Ralle ha intentat acordar dins d’un espai problemàtic obert aquestes dues tendències mecanicistes, la de una percepció segons la qual de la infraestructura manen les superestructures, o l’altra que pretén el contrari. L’ultima publicació que Michel Ralle havia publicat en el 2011 es mostra d’aquesta preocupació, buscar cert equilibri entre els fets i les percepcions que canvien al fil del temps.

Per concloure, en poques paraules, Michel Ralle era un home bo i faix meu l’homenatge que l’hi va fer Pau Luca Sánchez a Francisco Fernández Buey :

Un home bo és un home honest, generós, al·lèrgic al cinisme i disposat a comprometre’s amb causes nobles, encara sabent per endavant que probablement estan perdudes. Quan li passa alguna cosa dolenta a un home bo, sentim una barreja de tristesa i admiració, encara que no llàstima.15

En sentit molt personal, em faltaran aquests moments en que ens trobàvem per dinar en alguna tasca o restaurant de Paris i parlàvem de tot, dels fills, de projectes, de viatges. Quan vam publicar Manuelle Péloille i Cyril Trépier el nostre petit llibre sobre Catalunya, teníem que concretar una trobada d’aquestes per parlar-ne. No ho hem fet, el seu punt de vista em falta, perquè sempre venia revestit amb prudència, perícia i bonhomia, las qualitats que eren les seves, las d’un home bo.

1Ralle Michel. Les socialistes madrilènes au quotidien I (des origines de l’Agrupación à 1910). In: Mélanges de la Casa de Velázquez, tome 17, 1981. pp. 321-345.

2« Premières lectures espagnoles de la Révolution d’octobre », dans Cahiers d’Histoire, Paris, n°68,1997, p.25-37.

3« La HNP: une part de mythe dans la politique communiste ? », (Actes du colloque Imaginaires et symboliques dans l’Espagne du franquisme, dir. C. Serrano), Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne, Bordeaux, Maison des pays ibériques, n°24, décembre 1996, p.82-96.

4¿« Una nueva imagen de España? Las huelgas del 62 ante las miradas de la opinión francesa y del exilio », dans R. Vega García, (coord.), Las huelgas del 1962 en España y su repercusión internacional, Oviedo, eds. Trea, 2002, p.379-394.

5Pierre Popovic, « La sociocritique. Définition, histoire, concepts, voies d’avenir », Pratiques, 151-152 | 2011, 7-38.

6L’utopie et l’action dans la Première Internationale en Espagne. Actes du VIe congrès national des hispanistes de l’enseignement supérieur, Annales littéraires de l’Université de Besançon, Paris, Les Belles Lettres, 1971, p. 83-107.

7Jean-François Botrel, L’Espagne contemporaine et l’hispanisme français : tendances actuelles, en Matériaux pour l’histoire de notre temps  Année 1985  3-4  pp. 16-18

8Bernard Vincent, « L‟hispanisme français etl‟histoire moderne et contemporaine », Zurita, n° 71, p.219-236.

9L’hispaniste qui, comme Maurice ou moi-même, décide de déposer un sujet de thèse qui ne suppose pas le recours à des sources considérées comme littéraires s’expose à des déboires : il passe pour un hispaniste aux yeux des historiens et pour un historien auprès des hispanistes ; les uns et les autres ont tendance à le considérer comme un amateur. »

Joseph Pérez, « La formation intellectuelle de Jacques Maurice », Cahiers de civilisation espagnole contemporaine [En ligne], 2 | 2015,

10Bertrand J.-J.-A. Figures d’hispanologues.. In: Bulletin Hispanique, tome 24, n°4, 1922. pp. 343-360;

11Le jardin d’Epicure, 1894.

12“La formation intellectuelle de Jacques Maurice”,…

13Jean-François Botrel, L’Espagne contemporaine…, p. 18

14Ricardo García Cárcel, « De Alfred Morel-Fatio a Pierre Vilar », Mélanges de la Casa de Velázquez, 37-2 | 2007,

15Un home bo, , El Pais, 21 de agost 2017.

Les classes moyennes, patrimoine en péril?

Voici un ouvrage étonnant, et, je dirais même plus, détonnant qui me tombe sous la main dans une librairie surchauffée d’Amboise. Il s’agit d’un petit ouvrage élégant, comme les éditions P.O.L savent les confectionner.

Son auteur, Nathalie Quintane, a déjà à son actif un nombre respectable d’ouvrages, une quinzaine aux titres séduisants : depuis le premier, Chaussures, publié en 1997, jusqu’au dernier, publié en novembre 2016, qui pose la question qui tue : « Que faire des classes moyennes ? ».

Il ne faut s’attendre à rien de comparable à un essai sociologique ou à une étude politologique, mais bien à la mise en mots d’une intuition formidable qui fait, à mes yeux, que ce livre est le meilleur qui a été écrit sur le phénomène des gilets jaunes. Deux ans avant qu’ils manifestent, six mois avant l’élection d’Emmanuel Macron n’ouvre l’abîme social que nous vivons aujourd’hui.

Or les manifestations des gilets jaunes nous montrent bien que ce concept est vide. Quelle que soit l’approche adoptée (le niveau de revenus, les auto-représentations), puisqu’elles sont moyennes, elles se trouvent dans un entre-deux intenable. Cette existence « non-fiable » des classes moyennes transparaît déjà par l’usage du pluriel. Elles fluctuent entre prolétariat et « les riches statistiques », situés au-dessus du « faux-plafond » de 3120 euros.

La question posée par les gilets jaunes est celle de la souffrance provoquée par ce basculement permanent entre prolétariat et classe moyenne du dessus, basculement observé par les archi-riches avec effroi quelquefois (« foule haineuse » disait Macron en décembre. Une fois la classe (toujours au singulier, elle) ouvrière défaite et paupérisée, la classe petite moyenne est le dernier os à ronger pour les ultra-riches, « qui se sont mis à enfourner et recracher du fric comme un distributeur détraqué ». Et elle ne s’est pas résignée , ouvrant une ère de révolte difficilement « sociologisable »  affirmait le sociologue Alain Bertho avant de se raviser.

Nathalie Quintane le fait deux ans plus tôt, avec une efficacité humoristique de haut vol. Je recommande donc sa lecture, tout en recommandant aussi, en même temps, de fermer son poste pour ne plus entendre ce bas bruit émis par les médias à débit continu… bas bruit géré par quelques-uns des distributeurs détraqués de chez nous.

La leçon de la chose, c’est que le livre sauve de la bêtise.